Fontquerni Procurador de Barcelona posa a la teva disposició l’articule publicat a la revista jurídica Economist&Jurist sobre les caigudes a la via pública: la prova en processos seguits per la responsabilitat patrimonial dels Ajuntaments.

En la vida pràctica apareixen determinats fets que no per ser suposats repetits en infinitat d’ocasions, perden la seva importància processal, sinó tot el contrari, com ocorre amb les caigudes en la via pública per part de peatons. Cada dia és més rellevant la posició processal dels Ajuntaments en aquesta classe d’accidents, quan s’exercita una acció resarcitoria per percebre la corresponent indemnització. En aquests casos, propis de la vida ordinària, es produeix un accident, en caure al terra una persona que passeja tant pel carrer com per la vorera o un parc públic. És evident que no tot accident produït en la via pública pot ser sempre responsable l’Ajuntament respectiu, doncs això suposaria la ruïna econòmica de l’Administració local en poc temps.

La intervenció administrativa sobre les vies públiques urbanes aconsegueix en l’ordenament jurídic el grau màxim, en ser els carrers zones de domini i ús públic. Això imposa l’obligació a l’Administració Pública municipal de mantenir un adequat nivell d’explotació de les mateixes, la qual cosa comprèn operacions de conservació i manteniment, incloses les de senyalització. La seguretat vial ha de mantenir-se, a càrrec de l’Administració Pública competent, d’acord amb unes exigències de normalitat tant en la prestació del servei públic, com d’utilització per part dels usuaris.

Això és el decisiu que s’ha d’expressar clarament en les contestacions als recursos contenciosos-administratius, que aquesta obligació legal de conservació i manteniment, pel que fa a l’estat de la calçada en un carrer, o d’una vorera, o fins i tot de la senyalització o il·luminació, ha d’atendre’s sempre en circumstàncies de normalitat, sense anar més enllà del que és raonable, doncs en la majoria dels casos és la pròpia imprudència del vianant o vianant, qui contribueix de forma clara i decisiva a l’accident produït.
Pel que ara interessa, una vegada s’hagi acreditat i reconegut el fet danyós, el concepte de relació causal es resisteix a ser definit apriorísticamente amb caràcter general, suposat que qualsevol esdeveniment lesiu es presenta normalment no ja com l’efecte d’una sola causa, sinó més aviat, com el resultat d’un complex de fets i condicions que poden ser autònoms entre si o depenents uns d’uns altres, dotats sens dubte, en la seva individualitat, en major o menor mesura, d’un cert poder causal.

La doctrina administrativista s’inclina més per la tesi de la causalitat adequada, que consisteix a determinar si la concurrència del dany era d’esperar en l’esfera del curs normal dels esdeveniments, o si, per contra, queda fora d’aquest possible càlcul, de tal forma que només en el primer cas el resultat es correspon amb l’actuació que ho va originar és adequat a aquesta, es troba en relació causal amb ella i serveix com a fonament del deure indemnitzar.

Aquesta causa adequada o causa eficient exigeix un pressupost, una conditio sine qua non, això és, un acte o un fet sense el qual és inconcebible que un altre fet o esdeveniment es consideri conseqüència o efecte del primer. Ara bé, aquesta condició, per si sola, no prou per definir la causalitat adequada.

En els diferents processos contenciosos-administratius, l’òrgan jurisdiccional sempre valora proves practicades, per determinar el fet desencadenant de la relació de causalitat, en el sentit que si ha d’imputar la responsabilitat a l’Ajuntament corresponent, o a la participació imprudent del propi accidentat. El normal és que no s’acrediti que la causa de la caiguda ha estat exactament el mal estat de la calçada, ni com a conseqüència d’irregularitats, ni tampoc perquè la vorera estava en mal estat.

En ocasions, també es declara en la corresponent sentència que resulta inexplicable l’accident produït, quan és difícil que en aquest lloc es pugui produir aquesta caiguda, pel fet que no consti que ningú es queixés, denunciés tals fets ni tampoc caigués amb anterioritat. En aquests casos s’atribueix la caiguda en la via pública a la falta d’atenció o confiança de la víctima de l’accident.
La prova, per tant, és important per a ambdues parts litigants, doncs no tot accident ocorregut en la via pública és responsabilitat de l’Administració Pública competent, tret que s’acrediti l’existència de nexe causal que permeti justificar la responsabilitat administrativa.

De la constant activitat jurisdiccional dels òrgans jurisdiccionals es troba a faltar l’al·legació senzilla i d’efecte contundent, que els Ajuntaments no fan esment que en el lloc on es va produir la caiguda, ni ha existit, prèvia o simultàniament, denúncia de cap transeünt, ni queixa alguna, o bé, que el lloc era conegut pel vianant, o estava degudament il·luminat (depenent de l’hora de l’accident).

Així mateix, és de gran impacte i conveniència processal, a causa del principi de la càrrega de càrrega de la prova, aportar certificació de la Policia Local, que en el lloc de l’accident no s’ha produït cap caiguda, amb expressió del temps al fet que es refereix, per demostrar que aquest accident és a causa de la falta d’atenció o imprudència del vianant.

Aquestes simples al·legacions, acompanyades de la prova documental corresponent, produeixen l’efecte immediat de desnaturalitzar totes les al·legacions del reclamant tendents a produir el convenciment en el Jutge que la responsabilitat és deguda a l’Ajuntament, per no atendre les seves obligacions de conservació i manteniment de la via pública.

L’important a tenir en compte és que la càrrega de la prova recau sempre en qui reclama davant l’Ajuntament una quantitat indemnizatoria en concepte de responsabilitat patrimonial. Això suposa que ha d’aportar els testimonis que van presenciar la caiguda al carrer, en les circumstàncies objectives que es tracti, així com els documents justificatius de la deguda assistència sanitària. Ben entès que normalment els testimonis que s’aporten en aquests processos resarcitorios s’han limitat a veure al vianant caigut en el sòl, però no han arribat a determinar el per què s’ha produït la caiguda.

Aquesta qüestió que sol passar desapercebuda és de màxima transcendència, doncs és suficient amb que el Sr. Advocat dels interessos de l’Ajuntament respectiu, pregunti al testimoni per aquest fet, això és, com es va produir la caiguda o si li va veure en el sòl sense saber el motiu, perquè la prova testifical quedi desnaturalitzada. Convé insistir en això, puix que en nombroses ocasions el testimoni que pot arribar a conèixer el motiu de la caiguda, només perquè l’hi ha indicat la pròpia víctima de la caiguda. Per tant, no cal oblidar que les caigudes es poden produir per nombroses causes, generalment per passejar sense prestar la deguda atenció.

A més, el fet que la calçada estigui mullada, bé per efecte de la pluja, o de la neteja realitzada pels serveis de manteniment de les vies públiques, no és suficient causa objectiva per justificar l’existència de relació de causalitat entre l’activitat administrativa i el possible dany o perjudici causat. Al contrari, si s’apareix mullada la calçada, vorera o qualsevol altre accés de la via pública, és quan precisament s’han d’extremar la prudència i l’atenció per passejar per aquesta zona. És suficient amb interrogar a la víctima per adonar-se que, en la majoria dels casos, als pocs segons, el vianant sol oblidar el risc que pot suposar passejar per sòl mullat o relliscós.

La pròpia interrogació del reclamant donarà l’èxit de l’oposició a la seva reclamació, amb la simple pregunta de quines mesures de precaució va adoptar per transitar o passejar per la zona on va caure. A l’anterior encara es pot afegir suposats coneguts de caigudes en la via pública, en els quals el lloc d’impacte o de caiguda, es trobava en els voltants de l’habitatge de la víctima, la qual cosa suposa la impossibilitat que no conegués perfectament l’existència d’algun desperfecte en la calçada o vorera. Per exemple, l’existència d’obres públiques és ben notòria i ostensible, sense que això pugui o hagi de ser considerat com a causa detonant d’un accident. Quan les mateixes estan degudament senyalitzades i s’ha habilitat el pas corresponent per a vianants, sol ser improcedent qualsevol reclamació econòmica per possibles danys produïts.

Per tant, l’Ajuntament disposa del mitjà adequat per oposar-se a aquesta classe de reclamacions, com s’ha indicat anteriorment, és suficient aportar un certificat oficial normalment expedit per la Policia Municipal que en aquest tram o lloc de la via pública, en les mateixes circumstàncies objectives, no s’ha produït caiguda o accident algun, perquè la prosperabilidad judicial de la reclamació sigui pràcticament impossible.