És possible que una imposició fiscal sobre l’aigua pot reconduir el consum excessiu per habitant, o bé, disminuir la contaminació que es porta a terme per mitjà d’abocaments contaminants? Aquests són dos dels objectius principals que tota fiscalitat mediambiental ha de tractar d’aconseguir, especialment pel que fa a l’aigua, ja que aquesta no es produeix artificialment per l’home, per la qual cosa és escassa i necessària, tal com s’ha indicat anteriorment , i al mateix temps, si no s’aconsegueix disminuir la contaminació en origen, en els abocaments tant en rius, llacs, clavegueram, costa, etc. la qualitat de les aigües influirà negativament en el desenvolupament de la vida, perjudicant l’ús domèstic, l’agrícola i l’industrial que es pugui dur a terme per mitjà de l’aigua.\r\nAvui dia no cal justificar aquesta nova imposició, ja que ningú no dubta de la destinació específica que pot tenir el tribut mediambiental. A això s’uneix un dels postulats bàsics de l’anomenat Estat del Benestar que pretén la consecució d’un nivell de qualitat de vida, el que, tal com s’ha indicat anteriorment, sol redundar sempre en perjudici de qualsevol dels elements que integren la naturalesa , ja que el sempre difícil equilibri entre creixement industrial i respecte degut al medi ambient, se salda en perjudici d’aquest últim.\r\nPerò així com el medi ambient és un dret col·lectiu i general de la pròpia comunitat, els ingressos obtinguts per mitjà de la fiscalitat mediambiental haurien de repercutir directament en benefici de la mateixa comunitat, tal com ja ha passat en altres països mes avançats que el nostre , en demostrar més sensibilitat que nosaltres en l’estudi i valoració dels factors que influeixen en la defensa de la natura. La creació d’un sistema fiscal mediambiental suposarà el augment de la pressió fiscal, però al mateix temps s’hauria, en compensació, disminuir els tipus de gravamen en els impostos directes [1].\r\nEn l’actualitat proliferen figures tributàries de dubtosa naturalesa ecològica, que provoquen confusió en el subjecte passiu i no arriben a fi proposat pel legislador. Hi ha massa cànons, taxes i també contribucions especials que amb l’excusa de defensar la natura, produeixen una disfunció en el sistema tributari i cap dels objectius proposats en matèria mediambiental.\r\nLa millor figura tributària que permet una adaptació més adequada en la fiscalitat mediambiental, és l’impost i això és així, ja que en l’impost les garanties per al subjecte passiu són màximes, ja que necessàriament s’ha de respectar el principi de legalitat en el sentit que per Llei han de regular tots els elements que configuren l’obligació tributària. [2] Afirmar que l’impost és la millor figura tributària que s’adapta a la configuració especial del medi ambient, requereix algunes precisions conceptuals, que precisament són les que diferencien els impostos, les taxes i les contribucions especials. En el nostre sistema jurídic s’ha abusat en la utilització d’aquests dos últims tributs a l’efecte de pretendre configurar un sistema fiscal mediambiental, que no ha produït els resultats positius que s’esperaven, degut entre altres raons, a la diferent naturalesa jurídic tributària que ha caracteritzat tant als cànons, les taxes i les contribucions especials. Quan abonem l’import d’una taxa, estem pagant una part proporcional del cost de l’activitat administrativa que rebem i que se suposa que ens beneficia. Quan paguem una contribució especial, estem pagant el benefici especial que suposa l’augment de valor d’alguns dels nostres béns immobles, com a conseqüència de la construcció d’una obra pública. Però quan paguem un impost, no rebem res a canvi, almenys de manera directa i immediata.\r\nAquesta és una diferència essencial que també pot condicionar l’èxit d’una reforma tributària en la qual es configuri un impost mediambiental. Es pagarà l’impost mediambiental, però el subjecte passiu no obtindrà res a canvi, ja que no existeix cap contraprestació, tal com passa amb les altres figures tributàries.\r\nBen entès que l’exigència d’un impost, com una única figura tributària en la fiscalitat mediambiental, no pot suposar ni equiparar-se a una sanció per al subjecte passiu que està obligat, per realitzar el pressupost de fet que configura el fet imposable corresponent, a abonar el deute tributari. És cert que, per la pròpia finalitat d’aquest impost, el subjecte passiu haurà de sentir la pressió fiscal que recaigui en una determinada activitat que pugui afectar en el seu resultat al medi ambient. Això ha de ser així, ja que en cas contrari, no pot existir dissuasió alguna en la imposició d’una determinada activitat que es pugui considerar perillosa, tant real com en potència, per la natura. L’augment de la pressió fiscal mediambiental, si es respecten els principis i la finalitat pròpia de tot tribut mediambiental, ha de ser sempre beneficiosa en la protecció del medi ambient.\r\nPerò no només ha de gravar-qualsevol activitat, s’entén de naturalesa econòmic empresarial, que pugui afectar el medi ambient, sinó de forma més concreta i determinada, el simple ús de l’aigua. [3] Si l’usuari sent la pressió fiscal que suposa el tenir d’abonar un increment considerable en el preu de l’aigua, és lògic pensar que administrarà millor l’ús i destí de l’aigua. Ara bé, per tal d’impedir un augment desproporcionat del cost de la vista que això podria provocar, cal que s’adoptin mesures compensatòries, en els termes anteriorment indicats, a fi que la pressió fiscal d’una determinada figura tributària, tal com és el cas en l’impost sobre l’aigua, disminueixi en altres tributs. El problema, encara no ben resolt en termes legislatius, que apareix quan es pretén configurar l’impost com una única figura tributària en matèria mediambiental, és la destinació que s’ha de donar als ingressos que s’obtinguin per l’administració pública competent. Ja s’ha indicat amb anterioritat com la destinació dels tributs, en general, és sempre el sosteniment de les càrregues públiques, és a dir, la consecució de fins generals. Tot i que dins d’aquests fins generals, es troba la política econòmica i social que és on podria enquadrar la política general de protecció del medi ambient, és obvi, que això no és suficient.\r\nL’impost en matèria mediambiental es qualifica d’ecològic, [4] amb la qual cosa, s’està adoptant un determinat compromís per part del legislador, ja que aquesta finalitat clarament s’està definint no només la natura jurídic de l’impost, sinó el que és més important, la seva finalitat o destinació. [5]\r\n(Continuarà)\r\n[1] Això és el que va passar en la reforma fiscal duta a terme a Suècia l’any 1.991, i el mateix es pot dir de Dinamarca, ja que en la imposició mediambiental de 1.993 va elevar els tipus impositius que repercutien sobre l’anhídrid carbònic, també es va incrementar la recaptació en els denominats impostos verds, però en compensació es van rebaixar els tipus impositius en l’impost sobre la renda de les persones físiques.\r\n[2] Article 10 de la Llei general tributària.\r\n[3] Efectivament, el preu de l’aigua per a ús domèstic en l’actualitat és veritablement ridícul. La Unió Europea ha aconsellat fins i tot duplicar el preu de l’aigua especialment en països que tenen una gran carestia en aquest element natural, així com facilitar la utilització de tecnologia neta, procedir a reformes agràries que permetin la utilització de l’aigua amb destinació al reg, d’una forma mes racional per mitjà de la construcció de canals que impedeixin la pèrdua de l’aigua o l’evaporació de la mateixa.\r\n[4] La Llei 6/1999, de 12 de juliol, d’ordenació, gestió i tributació de l’aigua, del Parlament de Catalunya, ha creat en el seu article 37.1 el cànon de l’aigua, respectant la denominació tradicional en aquesta matera, però amb naturalesa jurídica d’impost i finalitat ecològica.\r\n[5] No obstant això, FALCON I TELLA a “Les mesures tributàries mediambientals” diu el següent: “Tampoc constitueixen una mesura tributària mediambiental, en sentit estricte, aquells tributs la recaptació s’afecta a una finalitat ecològica, pel sol fet d’aquesta afectació. De nou aquí el cap mediambiental no seria predicable del tribut en si mateix, sinó de la despesa al finançament atén. “