Encara segueix vigent l’article 119 dela Constitució, que disposa el següent:\r\n\r\nLa justícia serà gratuïta quan així ho disposi la llei i, en tot cas, aquells que acreditin insuficiència de recursos per litigar. La gratuïtat de la justícia, en general, ha estat un dret dels ciutadans, respectat des de la promulgació de la Constitució. Els diferents partits polítics que han assolit el poder de govern, mai ho han qüestionat, fins a l’arribada de l’anterior ministre de Justícia, el nom és millor oblidar, que es va entestar a la seva reforma per perjudicar no només al dret dels ciutadans que veien facilitat l’accés a la justícia, sinó per aconseguir una disminució notable de conflictivitat judicial, no per efectes de la lloable mediació o arbitratge en alguns casos, sinó per la imposició obligatòria del pagament d’una figura tributària, ni més ni menys que una taxa, pel simple fet interposa una demanda, que mai havia d’haver aparegut en el marc del nostre sistema jurisdiccional. No s’havien d’haver revisat aquesta llei, sinó derogat, en atenció a la unànime petició dels sectors afectats.\r\nNo obstant això, recentment s’ha publicat Reial decret llei 1/2015, de 27 de febrer, en què es porta a terme a l’article 11, una modificació de la Llei 10/2012, de 20 de novembre, per la qual es van regular determinades taxes en l’àmbit de l’Administració de Justícia, per tal d’adequar el règim de les taxes judicials a la concreta situació dels subjectes obligats al pagament de la mateixa. [1] La reforma és molt limitada i no definitiva, doncs no s’acaben d’una vegada les taxes judicials, en els imports indicats en la Llei 10/2012, [2] que tanta encertada crítica van obtenir, no només precisament per la quantitat que havia de desemborsar tant una persona física com jurídica, sinó per la forma en què es van establir i exigir. [3] va haver d’haver aprofitat aquesta reforma per derogar, d’una vegada per totes, la Llei imposició de les taxes duta a terme per la Llei 10/2012. L’aprovació de l’anomenada Llei de Taxes va ser un greu error, tant polític, processal i social. Va afectar durament al ciutadà, als despatxos d’advocats i procuradors, [4] sense que se’ls hagués escoltat degudament, els professionals del Dret, ja que tots es van oposar a aquesta capritxosa implantació que l’únic que va aconseguir va ser estendre una evident dissuasió en l’exercici d’accions jurisdiccionals.\r\nLes mesures adoptades, en aquest cas, una imposició legislativa, en el que s’acredita per la vida pràctica processal que és un error, un greu error, s’han de corregir pel que fa els fruits o efectes produïts són contraproduents, ja que mai han de perpetuar-se amb pseudo reformes que mantenen viu el virus contaminant de l’error inicial. Això és el que ha passat des de l’aprovació de la Llei 10/2012 i la reforma ara introduïda pel RDL 1/2015, que si bé endolceix una mica la desraó de la Llei 10/2012, encara les manté i permet que perdurin en l’ampli camp de l’activitat jurisdiccional. Es deia en l’exposició de motius de la Llei 10/2012 que el dret a la tutela judicial efectiva no s’ha de confondre amb el dret a la justícia gratuïta. Es tracta de dues realitats jurídiques diferents. Des del moment en què la Constitució encomana al legislador la regulació de l’abast d’aquesta última, està reconeixent que el ciutadà pot pagar pels serveis que rep de l’Administració de Justícia.\r\nÉs clar que el ciutadà està acostumat a pagar diferents figures tributàries, però la imposició d’una tan impopular i injustificada com la taxa judicial, no té parangó amb cap altra. El recurs econòmic a la taxa en l’àmbit de l’Administració de Justícia es va fonamentar en un concepte estrictament procedent Dret Tributari, com és la taxa, [5] en el qual el seu fet imposable està constituït, entre altres supòsits, per la prestació de serveis en règim de dret públic que afectin o beneficiïn a l’obligat tributari. Així mateix, la determinació de la càrrega tributària no es fa a partir de la capacitat econòmica del contribuent, sinó del cost del servei prestat que mai pot superar-se.\r\nEs va intentar raonar i justificar la imposició de la taxa judicial, al·ludint al fet que es tractava no és només, una qüestió merament tributària, sinó també processal. No es va explicar mai en quina mesura el Dret Processal demandava necessàriament l’exigència d’una taxa en els òrgans jurisdiccionals. El fet en si mateix considerat que el Ministeri de Justícia acudís a una figura tributària, com és la taxa, va demostrar, bé a les clares, la seva única i exclusiva finalitat recaptadora, per qualsevol mitjà, tot i que això pogués afectar el dret a la tutela judicial efectiva, protegida per l’article 243 de la Constitució. Bona prova d’això és la considerable disminució de recursos, demandes i, en definitiva, d’exercici d’accions jurisdiccionals en tots els òrgans judicials. Aquest va ser l’efecte immediat que va provocar la imposició i exigència de la taxa judicial, al que va seguir una situació caòtica, de desordre absolut, en desconèixer pel Ministeri de Justica les quantitats que realment es recaptaven. Malgrat aquesta manifestació tan greu d’ignorància, sí que haurien d’haver sabut que la presentació d’accions jurisdiccionals havia disminuït considerablement, amb el consegüent efecte perniciós per al dret fonamental a la tutela judicial efectiva. [6]\r\nNo n’hi ha prou amb l’establiment de la justícia gratuïta, per emparar els més febles en l’aspecte econòmic, sinó que l’exigència fiscal com a requisit previ i ineludible per a l’accés a la justícia, va quedar completament minvada. Això es demostra també per les continues crítiques i rebuig de totes les associacions judicials, col·legis d’advocats i de procuradors, així com organitzacions sindicals. Tots van mostrar la seva disconformitat no només amb l’establiment de la taxa, sinó per l’import de la mateixa.\r\nCom s’ha indicat anteriorment, la reforma del Reial Decret Llei 1/2015, de 27 de febrer, aparentment pot ser important però insuficient. Aquesta nova regulació comença amb la determinació de l’àmbit d’aplicació de la taxa, així com de la consecució de determinats objectius, declarant que la taxa judicial té caràcter estatal. [7] El fet imposable apareix delimitat pel simple exercici de la potestat jurisdiccional originada per l’exercici dels actes processals que s’esmenten taxativament a l’article 2 del RDL 1/2015. [8]\r\nA continuació es delimita el concepte de subjecte passiu de la taxa, dient que és qui promogui l’exercici de la potestat jurisdiccional i realitzi el fet imposable de la mateixa. [9]\r\nFins ara poques novetats s’han produït, i les més destacables les trobem en la regulació de les exempcions objectives i subjectives. És cert que les exempcions objectives i subjectives afecten la Llei 10/2012, però de forma molt limitada. A les exempcions objectives, [10] es modifica l’article 4, que afecta els següents actes processals:\r\na) La interposició de demanda i la presentació d’ulteriors recursos quan es tracti dels procediments especialment establerts per a la protecció dels drets fonamentals i llibertats públiques, així com contra l’actuació de l’Administració electoral.\r\nb) La sol·licitud de concurs voluntari pel deutor.\r\nc) La presentació de petició inicial del procediment monitori i la demanda de judici verbal en reclamació de quantitat quan la quantia d’aquestes no superi dos mil euros. No s’aplicarà aquesta exempció quan en aquests procediments la pretensió exercitada es fonamenti en un document que tingui el caràcter de títol executiu extrajudicial de conformitat amb el que disposa l’article 517 de la Llei 1/2000, de 7 de gener, d’enjudiciament civil.\r\nd) La interposició de recursos contenciós-administratius quan es recorri en casos de silenci administratiu negatiu o inactivitat de l’Administració.\r\ne) La interposició de la demanda d’execució de laudes dictats per les Juntes Arbitrals de Consum\r\nf) Les accions que, en interès de la massa del concurs i prèvia autorització del jutge mercantil, s’interposin pels administradors concursals.\r\ng) Els procediments de divisió judicial de patrimonis, excepte en els supòsits en què es formule oposició o es susciti controvèrsia sobre la inclusió o exclusió de béns, meritant la taxa pel judici verbal i per la quantia que es discuteixi o la derivada de la impugnació del quadern particional a càrrec de l’opositor, i si tots dos es van oposar a càrrec de cada un per la seva respectiva quantia.\r\nDes del punt de vista subjectiu, són, en tot cas, exempts del pagament de la taxa judicial:\r\na) Les persones físiques.\r\nb) Les persones jurídiques a les quals se’ls hagi reconegut el dret a l’assistència jurídica gratuïta, acreditant que compleixen els requisits per a això d’acord amb la seva normativa reguladora.\r\nc) El Ministeri Fiscal.\r\nd) L’Administració General de l’Estat, les de les comunitats autònomes, les entitats locals i els organismes públics que en depenen totes elles.\r\ne) Les Corts Generals i les assemblees legislatives de les comunitats autònomes.\r\nA més, se suprimeix l’apartat 3 de l’article 7, ja que a partir d’ara s’haurà de satisfer, a més, la quantitat que resulti d’aplicar a la base imposable determinada d’acord amb el que disposa l’article anterior, el tipus de gravamen que correspongui, segons l’escala corresponent. Aquesta és, a grans trets, la reforma introduïda, que mentre perduri la determinació del fet imposable per l’exercici de la potestat jurisdiccional, com és la interposició d’una demanda, [11] així com la determinació del subjecte passiu de la taxa judicial, [12] que s’identifica amb qui promogui l’exercici de la potestat jurisdiccional, poc s’haurà avançat, doncs, com s’ha indicat anteriorment, la reforma ha estat mínima, ja que el contingut i finalitat de la Llei 10/2012 perdura amb el mateix vigor dissuasiu perquè el ciutadà pugui acostar-se als òrgans jurisdiccionals, en demanda de justícia per a la controvèrsia que afecti els seus drets i interessos legítims.\r\n[1] Des que va saltar a la premsa la notícia d’aquesta possible reforma de la Llei 10/2012, van ser molts els professionals que van pensar que havia arribat, per fi, la derogació de les taxes judicials. Però no. No ha estat així, ja que la reforma és només cosmètica i d’aparent activitat política i propagandística, ja que es torna a fer oïdes sordes a les demandes de supressió total de les taxes judicials, per incidir en alguns aspectes de les mateixes, el que suposa el exprés reconeixement que l’exercici d’una acció jurisdiccional, segueix sent el fet imposable de la taxa judicial. Si ens fixem en el títol del RDL 1/2015 de mecanisme de segona oportunitat, reducció de càrrega financera i altres mesures d’ordre social, clarament s’arriba a la conclusió que res té a veure amb les taxes judicials, ni amb el Dret Processal. S’ha aprofitat un text legal que tenia una altra finalitat, per introduir una modificació de la Llei 10/2012, que s’hauria d’haver abordat amb decisió i valentia\r\n[2] Al Tribunal Constitucional estan pendents de resolució diversos recursos i qüestions d’inconstitucionalitat.\r\n[3] La Base imposable en el procés contenciós-administratiu, aconsegueix els imports següents: per un procediment abreujat 200 euros, per un ordinari 350 euros, apel·lació davant el Tribunal Superior de Justícia 800 euros i cassació davant el Tribunal Suprem 1200 euros.\r\n[4] No hi ha més que preguntar als secretaris judicials per donar-se una idea de la situació creada amb la implantació de les taxes, que ningú esperava, que ningú va sol·licitar, excepte el caprici de l’equip ministerial d’aquell llavors, que és millor oblidar.\r\n[5] Article 2.2 a) de la Llei 58/2003, de 17 de desembre, general tributària: Les taxes són tributs el fet imposable dels quals consisteix en la utilització privativa o l’aprofitament especial del domini públic, la prestació de serveis o la realització d’ activitats en règim de dret públic que es refereixin, afectin o beneficiïn de manera particular l’obligat tributari, quan els serveis o activitats no siguin de sol·licitud o recepció voluntària per als obligats tributaris o no es prestin o realitzin pel sector privat.\r\n[6] S’ha calculat que l’efecte dissuasori de les taxes puja a un 30%, el que unit a la possible imposició de costes processals, pel criteri del venciment, produeix aquesta perillosa dissuasió del justiciable, no només dels òrgans jurisdiccionals, sinó dels despatxos dels professionals. Tant és així, que en ocasions és més car el recurs en si mateix considerat (pagament d’honoraris professionals, taxes judicials i possibles costes) que el benefici que s’espera obtenir, quan es tracta de l’exercici d’una acció jurisdiccional de naturalesa econòmica. A més, l’import recaptat no s’ha finançat la justícia gratuïta, com es va prometre, tal com s’acredita per les contínues queixes dels professionals del torn d’ofici.\r\n[7] Article 1\r\n[8] Són els següents: a) La interposició de la demanda en tota classe de processos declaratius i d’execució de títols executius extrajudicials en l’ordre jurisdiccional civil, la formulació de reconvenció i la petició inicial del procés monitori i del procés monitori europeu. b) La sol·licitud de concurs necessari i la demanda incidental en processos concursals. c) La interposició de la demanda en l’ordre jurisdiccional contenciós-administratiu. d) La interposició del recurs extraordinari per infracció processal en l’àmbit civil. e) La interposició de recursos d’apel·lació contra sentències i de cassació en l’ordre civil i contenciós-administratiu. f) La interposició de recursos de suplicació i de cassació en l’ordre social. g) L’oposició a l’execució de títols judicials.\r\n[9] Article 3 RDL 1/2015\r\n[10] Article 8.1\r\n[11] Article 2 i 5 de la Llei 10/2012, que no han estat modificat.\r\n[12] Article 3 de la Llei 10/2012, que tampoc ha estat modificat.