El principi d’immediatesa en el procés penal

El dret a la presumpció d’innocència, consagrat en el nostre sistema amb rang de dret fonamental en l’article 24 de la Constitució, implica que tota persona acusada d’un delicte ha de ser considerada innocent fins que es demostri la seva culpabilitat d’acord amb la Llei (article 11 de la Declaració Universal dels Drets Humans; article 6.2 del Conveni per a la Protecció dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals, i article 14.2 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics).\r\n\r\nAixò suposa que cal que s’hagi practicat una mínima prova de càrrec, la iniciativa correspon a l’acusació, que sigui suficient per desvirtuar aquesta presumpció inicial. [1]\r\n\r\nS’ha d’insistir en que, en cap cas, es pot prescindir de la ineludible i preceptiva necessitat de desplegar una prova de càrrec, raonablement suficient per desvirtuar la presumpció d’innocència de l’acusat.\r\n\r\nAquesta presumpció, que no només constitueix un dret fonamental declarat en la nostra Constitució, sinó que a més, és l’eix al voltant del qual giren les altres garanties processals i en definitiva el funcionament de tot el procediment penal. [2]\r\n\r\nAssenyala la sentència del Tribunal Constitucional 137/88 de 7 de juliol i s’ha reiterat en nombroses resolucions, que la presumpció d’innocència ocasiona un desplaçament de la càrrega de la prova a les parts acusadores als que incumbeix exclusivament provar els fets constitutius de la pretensió penal, havent de ser suficient per generar en el jutge la prova de l’existència un fet punible i de la responsabilitat penal que hagi tingut en ell l’acusat, així com sustentar l’activitat probatòria en autèntics mitjans de prova obtinguts amb respecte als drets fonamentals i practicats en el judici oral sota els principis d’igualtat, contradicció, immediació i publicitat, exceptuant els supòsits de prova preconstituïda i anticipada, sempre que s’observi el d’un compliment de determinats requisits materials (impossibilitat de reproducció en el judici oral), subjectius ( intervenció del jutge d’instrucció), objectius (contradicció amb la intervenció de lletrat) i formals (introducció en el judici través de la lectura dels documents) “.\r\n\r\nAixí mateix, la jurisprudència del Tribunal Suprem amb vista al control de l sentència dictada en primera instància, per via de recurs cassacional, en relació a l’examen que pot fer en el marc d’una denúncia, per vulneració del dret a la presumpció d’innocència, quan la condemna es fon, exclusivament en la declaració de la víctima, és a dir en prova directa de naturalesa personal percebuda directament pel tribunal sentenciador al Plenari, en virtut de la immediació de què va disposar, pot fixar-se en dues etapes, que són les següents:\r\n\r\nUna primera, formada per les sentències del Tribunal Suprem de 12 de novembre de 1991, 13 abr 2002, així com la sentència de 9 de novembre de 1993, en la qual la vulneració del dret a la presumpció d’innocència es limitava a comprovació de l’existència d’un veritable buit probatori, havent decaure o trencar, quan hi hagi proves, bé directes o de càrrec, bé simplement indiciàries amb suficient fiabilitat inculpatòria, sent també de destacar, en aquest ordre de coses, que tals proves correspon ser valorades de manera exclusiva i excloent pel Tribunal ad quo, d’acord amb el que estableix l’article 741 de la Llei d’enjudiciament criminal.\r\n\r\nI una segona etapa, en la qual reiterada jurisprudència del Tribunal Suprem i del Tribunal Constitucional han declarat la naturalesa efectiva del recurs de cassació penal en el doble aspecte del reexamen de la culpabilitat i pena imposada pel Tribunal d’instància al condemnat.\r\n\r\nAixò és degut, a la flexibilització i amplitud amb què s’està interpretant el recurs de cassació, desposseït de tota rigidesa formalista i per l’ampliació del seu àmbit, a través de la llera de la vulneració de drets constitucionals, singularment per vulneració del dret a la presumpció d’innocència, que exigeix un reexamen de la prova de càrrec tinguda en compte pel tribunal sentenciador, des del triple aspecte de verificar l’existència de prova vàlida, prova suficient i prova degudament raonada i motivada, tot això en garantia de l’efectivitat de la interdicció de tota decisió arbitrària, prohibida per l’article 9.3 de la Constitució, i de la qual la jurisdicció penal ha de ser especialment garant, el que exigeix verificar la raonabilitat de l’argumentació del tribunal sentenciador per tal que les conclusions siguin acords a les màximes d’experiència, regles de la lògica i principis científics.\r\n\r\nEn conseqüència, i això és l’important, el principi d’immediació penal ha canviat amb la nova jurisprudència, com es conclou en la sentència del Tribunal Suprem de 23 de gener i de 31 d’octubre de 2007, el principi d’immediació ja no pot ser esgrimit, ni per excusar el Tribunal que sent i veu al testimoni, per justificar i explicitar les raons per les que li concedeix credibilitat i suficiència, per sostenir la sentència condemnatòria, ni la immediatesa pot servir d’argument per excloure de l’àmbit de la cassació penal l’examen que la Sala cassacional ha d’efectuar per verificar la suficiència i raonabilitat de la condemna, el que en la singular rellevància en relació als delictes contra la llibertat sexual en què, d’ordinari, l’única prova disponible és la de la mateixa víctima , donat l’escenari d’intimitat en què es cometen.\r\n\r\nD’aquesta Jurisprudència més recent, es poden citar les sentència del Tribunal Suprem 2047/2002 de 10 de setembre, que posa l’accent en l’elaboració racional o argumentativa del tribunal que va gaudir de la immediatesa, que pot i ha de ser revisat pel Tribunal Superior , que coneix de la causa via recurs per verificar l’estructura racional del discurs valoratiu.\r\n\r\nEn el mateix sentit es pronuncia la també sentència del Tribunal Suprem 408/2004 de 24 de març en la qual es reconeix la competència del jutge sentenciador per valorar la prova, en relació a aquella prova afectada pel principi d’immediació es diu\r\n\r\n…. i això no tant perquè es consideri la immediatesa com una zona on ha d’imperar la sobirania del tribunal sentenciador i en la qual res no pugui dir el Tribunal davant del qual es veu el recurs, sinó, més pròpiament com a verificació de que res es troba en aquest control cassacional que afecti negativament la credibilitat del testimoni de la persona el relat serveix per fonamentar la condemna dictada en la instància ….\r\n\r\nAixí mateix, s’ha d’esmentar la sentència del Tribunal Suprem 732/2006 de 3 de juliol, on s’exposa el següent,\r\n\r\n…. no es tracta per tant d’establir l’axioma que el que el Tribunal va creure ha de ser sempre cregut, ni tampoc prescindir radicalment dels avantatges de la immediatesa, sinó de comprovar si el raonament expressat pel Tribunal respecte de les raons de seva decisió sobre la credibilitat dels testimonis o acusats que van prestar declaració a la seva presència …. es manté en paràmetres objectivament acceptables …. “, la STS 306/2001 de 2 de març ja posava l’accent en l’exigència que el tribunal sentenciador justifiqués en concret les raons per les que concedia credibilitat a la declaració de la víctima, no bastant la sola referència al fet que havia de ser cregut per no existir res en contra d’aquesta credibilitat.\r\n\r\nPer tant cal situar el valor de la immediatesa judicial en els seus justos límits, i en tal sentit es pot afirmar:\r\n\r\na) La immediatesa és una tècnica de formació de la prova, que s’escenifica davant el jutge, però no és ni ha de ser considerada com un mètode per al convenciment del jutge.\r\n\r\nb) La immediatesa no és ni ha de ser una coartada, per eximir al tribunal sentenciador del deure de motivar, en aquest sentit, avui es pot estimar totalment superada aquella jurisprudència, per exemple, la sentència del Tribunal Suprem de 12 de febrer de 1993, és fidel exponent de la doctrina eradicada i que estimava que\r\n\r\n… la convicció que a través de la immediatesa, forma el Tribunal de la prova directa practicada a la seva presència depèn d’una sèrie de circumstàncies de percepció, experiència i fins intuïció que no són expressables a través de la motivació.\r\n\r\nc) La prova valorada pel tribunal sentenciador en l’àmbit de la immediatesa i en base a ella s’hagués dictat la sentència condemnatòria, pot i ha de ser analitzada en l’àmbit del control cassacional, com a conseqüència de la condició d’aquesta Sala cassacional com a garant de l’efectivitat de tota decisió arbitrària. [3]\r\n\r\nAquesta doctrina, ja consolidada, és de plena aplicació per al recurs d’apel·lació, que atorga plenes facultats al jutge o tribunal Superior ad quem per a resoldre totes les qüestions que es plantegin, siguin de fet o de dret, per tractar-se d’un recurs ordinari que permet un novum iuditium. [4]\r\n\r\nReferent a això la sentència del Tribunal Suprem 146/2003, de 14 de juliol, resol unes qüestions que es van plantejar en el procés, com va ser les declaracions testificals de referència i informe del metge forense, si bé admet la seva plena validesa probatòria, es va destacar en que es tractava d’un mitjà que pot despertar importants recels o reserves per a la seva acceptació, sense més, com a mitjà apte per desvirtuar la presumpció d’innocència. Doncs el fet que les proves i declaracions s’haguessin practicat, en virtut del principi d’immediatesa, davant el Jutjat de primera instància, no impedeix la seva impugnació davant l’òrgan jurisdiccional superior o ad quem.\r\n\r\nPer això, en l’esmentada sentència es va dir el següent:\r\n\r\nD’una banda, incorporar al procés declaracions testificals a través de testimonis de referència, implica l’elusió de la garantia constitucional d’immediatesa de la prova, en impedir que el jutge que ha de dictar sentència presenciï la declaració del testimoni directe, privant de la percepció i captació directa d’elements que poden ser rellevants amb vista a la valoració de la seva credibilitat. [5]\r\n\r\nD’altra banda, també suposaria defugir el dret que assisteix a l’acusat d’interrogar el testimoni directe i sotmetre a contradicció el seu testimoni, que integra el dret al procés amb totes les garanties de l’art. 24.2 CE (específicament reconegut en la sentència del Tribunal Constitucional 131/1997, de 15 de juliol, F. 4, en sentit similar, SSTC 7/1999, de 8 de febrer, F. 2, i 97/1999, de 31 de maig, F. 6) i que es troba reconegut expressament en el paràgraf 3 de l’art. 6 del Conveni europeu de drets humans, com una garantia específica del dret al procés equitatiu de l’art. 6.1 del mateix (STEDH de 19 de desembre de 1990, cas Delta, §§ 36 i 37) ».\r\n\r\nPer tant, com s’afirma en la sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona, de data 10 de juny de 2009 (Recurs 119/2009,\r\n\r\n \r\n\r\nSi bé el recurs d’apel·lació faculta el Tribunal ad quem per a una revisió integral de la sentència recorreguda, tant en la seva dimensió fàctica com jurídica, quan la convicció judicial s’ha format amb base en proves de naturalesa personal practicades a la seva presència, en l’acte del plenari – immediació de la qual manca el Tribunal -, i amb subjecció als principis de publicitat, oralitat i contradicció, determina que en aquests casos, i per regla general, hagi de respectar en seu d’apel·lació, la valoració probatòria del jutge ad quo , formada a més amb base a l’al·legat per l’acusació i la defensa i el manifestat pel mateix acusat (art. 741 LECrim.), amb l’única excepció, en principi, que la convicció així formada no tingui tot suport en el conjunt probatori practicat en l’acte del judici oral, bé per ser les proves valorades de naturalesa il·lícita, bé per ser les mateixes contràries als coneixements científics, les regles de la lògica i la raó o les regles de l’experiència humana comuna, o tals circumstàncies hagin de predicar del procés valoratiu del jutjador d’instància.\r\n\r\n \r\n\r\nTanmateix, s’ha de tenir sempre present, una vegada més que, per punt general, les úniques proves aptes. per desvirtuar el dret constitucional a la presumpció d’innocència i formar la convicció judicial, són les practicades davant l’òrgan jurisdiccional, en l’acte del plenari, amb subjecció als principis de publicitat, oralitat i contradicció (arts. 24 ap. 2 CE, 229 aps. 1 i 2 LOPJ i 741 LECrim.), conforme té reconegut pacíficament la jurisprudència constitucional, en sentències del Tribunal Constitucional 79/1994, 123/1997 i 155/2002, entre d’altres.\r\n\r\nD’altra banda, la valoració efectuada per la jutge ad quo, amb l’inestimable auxili de la immediatesa, de la qual manca el Tribunal ad quem, quan no contradiu els principis científics, ni les regles de la lògica, la raó i l’experiència humana comú, s’ha de respectar sempre, el que no impedeix, en aplicació del que es disposa en la sentència del Tribunal Constitucional 167/2002, és la impugnació d’aquesta valoració duta a terme per l’òrgan jurisdiccional ad quo, que no pot impedir pel simple fet que les proves es van practicar en la seva presència i en virtut del principi d’immediatesa, com passava anteriorment.\r\n\r\n \r\n\r\nEn conseqüència, de conformitat amb aquesta doctrina, seguim el que disposa la sentència del Tribunal Constitucional de data 6 de maig de 2013 (Recurs 105/2013), que sobre aquest aspecte, va dir el següent:\r\n\r\nQuan en l’apel·lació es plantegin qüestions de fet suscitades per la valoració o ponderació de proves personals de les quals depengui la condemna o absolució de l’acusat, resultarà necessària la celebració de vista pública en segona instància perquè l’òrgan judicial d’apel·lació pugui resoldre prenent coneixement directe i immediat de les proves. Per tant, el respecte als principis de publicitat, immediació i contradicció exigeix que el Tribunal d’apel·lació senti personalment als testimonis, perits i acusats que hagin prestat testimoni i declaració en l’acte del judici, donat el caràcter personal d’aquests mitjans de prova , per tal de dur a terme la seva pròpia valoració i ponderació, abans de corregir l’efectuada per l’òrgan d’instància. [6]\r\n\r\nFinalment, s’ha d’estendre aquesta mateixa exigència als casos en què el debat processal en apel·lació giri sobre la revisió de la declarada prescripció del delicte i l’apreciació d’aquesta causa extintiva de la responsabilitat penal depengui completa o parcialment de la valoració de proves personals.\r\n\r\n \r\n\r\n[1] Sentència del Tribunal Suprem 251/2004\r\n\r\n[2] Sentència del Tribunal Suprem de 2 de desembre del 2003.\r\n\r\n[3] L’arbitrarietat dels poders públics i també dels òrgans jurisdiccionals apareix terminantment prohibida en l’article 9.3 de la Constitució.\r\n\r\n[4] Sentències del Tribunal Constitucional 124/83, 54/85, 145/87, 194/90 i 21/93, 120/1994, 272/1994 i 157/1995.\r\n\r\n[5] Sentència del Tribunal Constitucional 97/1999, de 31 de maig, F. 6; en sentit similar, la sentència del mateix Tribunal 217/1989, de 21 de desembre; 79/1994, de 14 de març, F. 4; 35/1995, de 6 de febrer, F. 3, i 7/1999, de 8 de febrer.\r\n\r\n[6] En el mateix sentit, sentències també del Tribunal Constitucional 21/2009, de 26 de gener, FJ 2; 108/2009, de 11 de maig, FJ 3; 118/2009, de 18 de maig, FJ 3; 214/2009, de 30 de novembre, FJ 2, i 30/2010, de 17 de maig, FJ 2).

By |2016-12-05T14:23:57+00:008 maig, 2015|Uncategorized @ca|0 Comments

Leave A Comment